Entre edificis blancs i ritme de salsa

El camí de Ipiales a Popayan ha estat ben distret. Ens hem deixat a una passatgera que suposem ha anat a comprar a última hora o ves a saber què fer a l’estació i això ha fet que haguéssim de parar diverses vegades a meitat de camí. A mi ja m’ha anat pels pèls, el conductor m’ha comentat que podia anar al lavabo però que m’afanyés que ja marxàvem tard… Ja ens ho havien dit, a Colombia, els horaris no existeixen o són orientatius.

El paisatge en aquesta zona és totalment verd, ple de muntanyes i rius que fan sorgir cascades per cada racó. S’assembla força a l’Ecuador però ara, ja hem de començar a canviar de xip.

Durant aquestes aturades, hem aprofitat per xerrar amb el cobrador i altres passatgers. Els hem preguntat si és real el que diuen d’aquesta carretera o són llegendes urbanes. La seva resposta ha estat unànime, SI és perillosa però només durant la nit. Durant el dia no hi ha cap mena de perill però a la nit, ni la policia sap què fer. Hi ha un parell de punts que estan ple de delinqüents que pugen als busos i roben tot el que troben. La única solució que han trobat, ha estat escoltar els busos fins que passa la zona perillosa.

A banda de tot això, hem pogut apreciar el control que fa la policia a tots els vehicles. Et paren i escorcollen les maletes i a tots els passatgers, sobretot els homes. Encara que, els que registren més, són els locals. A nosaltres només ens han demanat el passaport i que tot estigués en regla. Un amic argentí que viatja en moto ja ens va dir que això era qüestió de sort, ell hagués pogut passar d’Argentina a Colombia drogues i ronyons de nadó sense problemes 😀

A mig camí ens hem trobat enmig de la carretera un arbre perfectament tallat que ens ha fet pensar que seríem robats a plena llum del dia però no… No volem ficar-nos paranoics!

Després d’aquest meravellós i llarg viatge, arribem a Popayan. Al final, i entre una cosa i l’altra, s’ha fet molt tard i això fa que haguem d’espavilar-nos a buscar algun lloc per dormir. Podem dir que estem allotjats al centre i a bon preu però clar, venint d’Ipiales aquests preus ens semblen abusius 🙂

Deixem les motxilles i sortim a sopar, és negra nit, estem cansats i no tenim gairebé gana. Així que trobem uns pinxos en una parada de carrer i entre això, i un suc de mango natural, sopem d’allò més bé.

El dia següent, ens llevem ben aviat per poder descobrir aquest poble colonial al que anomenen la ciutat blanca perquè tota la zona colonial és d’aquest color, sense excepció. No hi ha res que trenqui l’estètica del poble. De fet, aquest indret és una de les ciutats més antigues i més ben conservades d’Amèrica.

La UNESCO va fer de Popayan, l’any 2005 Ciutat de la Gastronomia i el 2009, les seves processons de Setmana Santa també van ser declarades per la UNESCO com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Creiem que és un bon lloc per fer una parada de camí cap a Cali, és un lloc tranquil i és una bona introducció al país.

A més, està ple d’esglésies, alguna més bonica que l’altra però sense ser res espectacular a la part interior. Mirem de visitar-les totes i de recórrer els carrers més cèntrics a primera hora perquè a mig matí, hem d’agafar un nou bus per anar cap a Cali, la ciutat de la Salsa.

L’ambient de Popayan és càlid, la gent és simpàtica i hi ha moltíssima vida fora. Els carrers són plens de gent que va i ve, de parades d’alimentació ambulants, de venedors, de gent que passeja o simplement vaga cercant passar el temps.

Realment no ens agrada gaire haver de viatjar tan ràpid però no ens queda més remei, només ens queden poc més de vint dies de viatge i volem veure molt. Toca ficar-nos les piles! Suposem que ja ens tornarem a habituar a viatjar amb un temps prefixat d’avant mà, ara per ara però, ens sembla impossible…

Amb poc més de dues hores de bus, arribem a Cali i la rebuda no pot ser més animada. Veiem com un noi es treu de sota els pantalons un ganivet de cuina per amenaçar-ne un altre que li havia robat uns clients. Havíem escoltat que Cali era perillós però pensàvem que això era només en horari nocturn.

A Cali hem encarregat un hostal, sabent que arribaríem tard. Per acabar-ho d’adobar, hem agafat un taxi per poder-hi arribar. No hi hagut manera que ningú ens expliques bé com havíem d’arribar a lloc i les indicacions de l’hostal eren pitjors que les dels habitants de Cali. Per cert, la gent et vol ajudar però no tenen ni idea de com funciona el sistema de transport públic, ni a les oficines!

Cali a priori ens ha semblat una ciutat gran, amb molta gent, molt trànsit i un pèl hostil. Nosaltres ens allotgem al barri de Bellavista, és una zona tranquil·la però un pèl deserta. Des d’aquí al centre hi ha uns 15 o 20 minuts caminant però la primera part del recorregut passa per una àrea amb poca vida.

Després de totes les aventures i desventures per arribar a l’hostal, truquem a la porta i quan ens obren, ens enamorem del lloc. Sí senyor, hem patit unànimement amor a primera vista. Quin hostal, quina casa, només volíem estar un parell de dies però potser ens ho pensarem. Piscina, una cuina impressionant, espais comuns increïbles, taula de billar, molt net, esmorzar inclòs i tot a un preu, d’allò més que econòmic!!! No volem marxar mai més! 😛

Ja és fosc i tot i tenir cuina, no tenim aliments així que sortim a passejar pel barri amb la pressió de la mirada curiosa (no sabem del cert sí en podem dir curiosa però volem pensar que només és això) dels calenys de Bellavista. La gent fa vida al carrer però les botigues són tancades amb reixes i candaus. Hi ha grups de joves que semblen dels Latin Kings amb la música a tot drap i amb mosses sortides d’un videoclip de Reggaeton. Saludem, ells només miren. Parem en un asadero de pollastres i això serà el nostre sopar tot acompanyat de plàtan fregit i arepas.

El dia següent i després del gran esmorzar, marxem cap al centre de la ciutat a visitar les quatre coses interessants que no ens volem perdre. Com que no ens ha quedat molt clar com ham d’arribar al centre; parem en una estació de policia per preguntar i el primer que ens pregunten és què coi fem per allà caminant! Ens diuen que és perillós caminar per la zona, que vigilem o agafem un taxi. No ens sabem avenir… És de dia i hi ha molt moviment així que seguim a lo nostre però amb consciència plena. Segur que no n’hi ha per tant, com a tot arreu no t’has de posar allà on no et demanen i quan es faci fosc, mirarem de ser a l’hostal.

Un cop arribem a la zona més habitada, el primer que ens trobem és l’església de la Merced, una petita massa blanca enmig de grans edificis ubicada estratègicament al lloc de fundació de la ciutat. Al mateix edifici també hi ha el museu arqueològic. A dins s’hi troba una petita col·lecció d’art Pre-Colombí però no tenim ganes d’entrar i seguim el camí cap al museu de l’or. Sobta una mica trobar-te una església d’aquest estil enmig d’edificis però potser podríem dir que és l’edifici històric que més ens ha agradat.

El Museu de l’Or avui està tancat així que tornarem demà. De moment seguim cap a l’Església de la Ermita, una de les més boniques de la ciutat. L’església està ubicada just a la vora del riu Cali. Una zona calenta, amb molta vida i un gran va i ve de gent. Si una cosa té aquesta ciutat és vida, colors i olors. I sí, de tant en tant també sentim música, aquí la salsa és la reina!

Aquest monument al principi, cap al segle XVII era una construcció humil de palla que va ser destruïda pel terratrèmol del 1787. Fins el 1942 no es va començar a construir l’església que és avui en dia.

D’aquí anem fins a la plaça principal de la ciutat, la Plaça Caicedo. La plaça està davant de la Catedral de San Pedro i aquí també hi ha força vida i molts venedors que et reclamen entre crits. Ens ha semblat el centre neuràlgic de la ciutat i des de temps remots, la plaça s’utilitza com a parc i escenari d’actes culturals.

Cali també és famosa pel turisme sanitari, aquí la gent ve a operar-se d’estètica o al dentista! Per cert, les colombianes i els colombians són molt guap@s!!!! Suposem que les barreges des de temps remots fan que les combinacions siguin explosives 🙂

Per altra banda, la ciutat també és famosa per tenir els cirurgians especialitzats en arma blanca més bons de tot el món. Aquí la gent ve a aprendre’n. Això ens fa pensar en que el que ens deien els policies potser no era mentida!

De passeig pel centre ens hem trobat a un senyor que ahir vam conèixer al bus de camí cap a la ciutat. Ell és venedor de souvenirs de màrmol que porta de l’Ecuador i amb ell hem passat una bona estona xerrant.

Dinem al centre alguna guarrada, una arepa amb carn, una patata farcida i una empanada. D’aquí anem cap a la Plazoleta San Francisco coronada per l’església del mateix nom. El complex va ser construït amb totxos als segles XVIII i XIX. Amb això, avui ja ens tirem cap a casa! Anem a gaudir del nostre allotjament.

L’endemà ens llevem aviat per visitar el Museu de l’Or Calima. Per cert, la majoria de museus a Colombia són gratuïts o molt barats 🙂 Qui no aprofita en aquest país és perquè no vol. El museu recull contingut arqueològic i té una bona col·lecció d’objectes prehispànics d’orfebreria, ceràmica, pedra, fusta i també etnografia. La regió era habitada antigament per la cultura Calima, una societat de caçadors recol·lectors.

Al Museu de l’Or hi havia una exposició de Juan Antonio Roda, un pintor i gravador espanyol afincat a Colombia des de 1955 i on va morir el 2003. Val a dir però que havent passat fa setmanes per els museus de les cultures Mochica, Chimú i Chachapoyas; no ens ha impressionat massa…

Des d’aquí tirem cap al Parc del Gato. És un parc urbà petit al costat del riu que està representat pel Gato del Río, una obra del pintor i escultor Hernando Tejada. Deu anys després d’inaugurar el monument, el 2006 s’escampen pel parc 15 escultures de gates anomenades Las gatas del Gato. Cada escultura té una decoració diferent i del lloc només podem dir que ens ha resultat curiós…

D’aquí hem anat cap a casa a recollir trastos per marxar cap a la zona cafetera. Al final ens hem quedat sense possiblement el més interessant que es pot fer a Cali, ballar salsa! Al nostre allotjament en principi fan classes gratuïtes cada dia però durant la nostra estada no. I la veritat, tampoc som tan aficionats com per anar expressament a un local així que marxem de la capital mundial de la salsa, sense tastar el ball per excel·lència de la ciutat! Per sort, l’Ursu no necessita massa per ballar i va fent proves amb la salsa que ens posen als supermercats, el passadís és una perfecta pista de ball…

Continuarà!

Informació per altres viatgers:

Popayan:

Aquí tot és més car que a Ipiales!
Des de la Terminal de Popayan al centre, hi ha uns 10 minuts caminant i és zona segura (de dia).
Ens allotgem a Casa Familiar Turística (Carrera 5, número 2-07). És un lloc familiar, tranquil, tenen habitacions dobles per $35000 o dormitori per $15000/ persona (hem triat aquesta opció, dormitori de 6 llits). Teniu banys compartits nets, amb paper WC i aigua calenta fins les 22h. Zona comú petita, neta, cuina i wifi que funciona regular. Hi ha 3 gossos, per tenir-ho en compte!
Hem menjat pinxos al carrer amb carn i patata per $2000, suc de mango amb llet en restaurant (3 gots) per $3300, empanades a $1000.
Hi ha algun supermercat on trobareu de tot, també pa de baguette.
Podeu fer la volta al poble amb unes 2 hores. No hi ha massa a fer però pensem que és un bon lloc per descansar.
Els busos a Cali des de la Terminal surten cada 20 minuts. El preu és $12000, es tarda unes 3 hores. El bus és petit i còmode. No AC. A Cali us deixen a la Terminal. Des d’allà agafeu un taxi de taxímetre o aneu fora a agafar un bus MIO ($1700/trajecte).

Cali:

Si arribeu en bus, a Cali us deixen a la Terminal. Des d’allà agafeu un taxi de taxímetre o aneu fora a gafar un bus MIO ($1700/trajecte).
En general, la ciutat és perillosa i no és una llegenda urbana. Només arribar hem vist a dues persones intentant clavar-se un ganivet. Al mapa turístic hi ha zones en groc i vermell (un semàfor de seguretat vaja…) i a partir de les 18h, és recomanable utilitzar el sentit comú i moure’s en taxi. No en va, els cirurgians de Cali són famosos arreu del món per la seva habilitat en ferides d’arma blanca i molta gent ve fins aquí per aprendre’n.
A la Terminal hi ha oficina de turisme, us donaran un mapa. Un dels pitjors mapes que hem vist mai. Ara ja entenem per què. A Cali no hi ha pràcticament res a veure. El més interessant és que aneu a ballar salsa. Nosaltres no tornaríem a venir, decisió unànim.
Ens allotgem al Barri de Bellavista, a uns 15-20 minuts caminant del centre a la Pinta Bogaloo. El Guest House és tranquil, un lloc ideal per descansar i no moure’s. És un edifici d’estil colonial amb jardins, piscina, espais amplis, un somni! Teniu cuina compartida neta i molt equipada. Està ple de banys compartits, nets i amb paper WC i sabó. Sala de jocs (billar). Sala de TV. Wifi correcte. Piscina de 9 a 21h. Esmorzar inclòs a base de cereals, llet, pa, mantega, melmelada, fruita i cafè amb llet o te. Cafè i te gratuït tot el dia. Dormim en dormitori de 10 persones, net, amb lockers personals, ventilador, llit còmode i ample. A les 7 del vespre hi ha classes de salsa gratuïtes. Repetiríem! El lloc no és massa cèntric però és ideal per si veniu a Cali a descansar. De fet, a Cali no hi ha massa a fer… $17000/persona i nit. Per arribar aquí des de la Terminal heu d’agafar la línia de MIO blau E27 (Av. Las Américas) fins a Manzana del Saber i allà agafar el MIO verd A04 fins al Seguro Bellavista ($1700/trajecte).
Els menús de migdia pel centre no baixen dels $6000 amb sopa i segon. Nosaltres tenint cuina, hem comprat al super i llestos.
Tres Cruces: Si aneu al mirador caminant, que sigui en cap de setmana. Entre setmana no és recomanable o més aviat és perillós. Es comença a caminar des del Parque del Gato i són uns 40 minuts de pujada.
Cristo Rey: Aquest mirador és ideal visitar-lo amb tour ($30000/pers.) o amb taxi (molt més car). Igualment és perillós.
Museo del Oro: Gratuït, tancat els dilluns i diumenges. Horaris de 9 a 17h de dilluns a divendres i dissabte de 10 a 17h.
Marxem cap a la zona cafetera, concretament cap a Armenia amb bus des de la Terminal. Els busos surten cada mitja hora màxim i el recorregut dura unes 3 hores aproximadament. $21000/ persona i trajecte. No és un bus, és una van gran còmoda, amb wifi i TV. La Terminal és gran, amb molts serveis (supermercat, restaurants, informació, 2n pis ple de companyies de transport i 3r pis zona de sortides).