Nepal 2011

De moment i indiscutiblement el millor viatge que hem fet fins a dia d’avui. Un país increïble, autèntic, i amb una gent impressionant que viuen feliços amb el que tenen.

El primer gran xoc i sensació va ser només a l’arribar a l’aeroport de Kathmandu i encara més al sortir i a l’anar cap al Hostel que ja teníem reservat per els dos primers dies abans de marxar cap a les muntanyes.

Després de tenir els primers contactes amb la ciutat i perdre’ns diverses vegades a causa que els noms dels carrers són inexistents i els plànols de la ciutat que pots aconseguir no hi ha manera d’aclarir-se, el primer lloc que vam anar durant uns quant dies va ser Pokhara, és la ciutat d’on surten les expedicions per anar fer alguns dels 8000 com el Daulagiri o els Annapurnes.

Nosaltres vam fer caminant durant nou dies el trekking del camp base dels Annapurnes, el trekking el vam fer amb guia, ja que no ens podíem permetre el luxe de fer més dies dels que es tardava en fer-ho, ja que volíem visitar més coses i només vam estar 21 dies al país. En part, però ens va anar bé perquè sinó alguna nit no haguéssim tingut lloc per dormir doncs era la temporada forta dels trekkings i estava ple de gent caminant.

Durant el camí hi va haver de tot, dies una mica més durs que altres, però res impossible, és anar fent al teu ritme i sobretot gaudint de les impressionants vistes que un té durant tot la jornada. Gairebé des de el primer dia ja pots apreciar alguna que altre muntanya nevada de més de 7000 metres, però pas a pas la cosa va en augment, ja que a partir del tercer dia no pares de veure grans muntanyes i sobretot l’impressionant muntanya sagrada per la gent de Nepal, el Machapuchare, muntanya completament prohibida d’escalar i a la que mai ningú ha fet cim. Tot fent camí i passant poblets, on l’única manera d’arribar-hi és caminant durant dos dies fins a la carretera més propera, el sisè dia de camí arribes al camp base del Machapuchare a gairebé 4000 metres, el dia següent és quan si tens sort i el temps t’acompanya puges fins al camp base dels Annapurnes i on pots gaudir de la bellesa dels cims més alts del món. Els dies següents de baixada tenen poca cosa, excepte una parada obligatòria al poble de Jinhu, aquí hi ha unes termes d’aigua calenta natural a baix al riu, i realment després de tants dies caminant allò és el paradís.

Si algú hi vol anar i fer-ho sense guia, és realment molt fàcil fer-ho i pràcticament impossible perdre’s, el camí està més que marcat i només es necessita comprar un plànol del recorregut que es vol fer i tenir els coneixements mínims per saber per on has de passar, i sobretot tenint més dies de marge per si surt algun que altre imprevist, com pot ser que un cop a dalt el cel estigui tapat i t’hagis d’esperar un o dos dies per poder veure la majestuositat de les muntanyes, ja que allò no té preu.

Al sortir de Pokhara i després d’haver fet el trekking, vam anar cap a Chitwan, aguantant un altre llarg recorregut amb aquells busos tant impressionants que tenen i aquelles carreteres que per fer uns 180 km tardes unes vuit hores, és de les coses que t’has de cobrir més de paciència perquè el camí i el recorregut es fan eterns.

A Chitwan vam fer el turista, mai millor dit, durant dos dies, poca cosa més hi pots fer, tot sigui dit. Vam fer una excursió al llom d’un elefant per poder veure rinoceronts i també ens vam poder banyar amb ells, millor dit els elefants ens banyaven a nosaltres amb les seves trompes, realment molt divertit. També ens van intentar vendre que podríem veure si teníem sort el tigre de Bengala, però lògicament només el vam veure en fotos. 2 d’abril de 2017, avui faig la nota explicativa a aquesta entrada sobre l’any 2011 quan vam fer la descoberta asiàtica a Nepal. Molt hem canviat i molta consciència sobre maltracte animal hem interioritzat. Ens avergonyim del que vam fer a Chitwan però mai és tard per adonar-se que allò que a nosaltres ens feia gaudir no era res més que pur maltracte animal -llàstima que no n’erem conscients i ningú ens va obrir els ulls- tant pels elefants que ens van portar pel parc com pels que “ens van banyar”. Siusplau, no ho feu vosaltres!

Al tornar a Kathmandu, tocava visitar tota la ciutat i els pobles de les rodalies. A la mateixa ciutat vam anar a Durbar Square, Thamel, Swayambhunath, l’estupa de Bodhnat que és unes de les més grosses del món i Pashupatinah que és el principal temple hindú on és fan cremacions del Nepal.

Altres poblacions que vam poder visitar van ser la de Patan, que està a tocar de Kathmandu i s’hi pot anar a caminat, l’inconvenient que hi ha és que a l’entrar et fan pagar, et diuen que és per netejar i restaurar els edificis, però millor que no t’hi fixis gaire, això si val la pena pagar i visitar-ho perquè té el seu encant. Un altre poble que vam visitar però que ja has d’agafar un bus per arribar-hi va ser el de Baktapur, igual com Patan també has de pagar i no poc, també et diuen que es pel mateix, i com passa amb Patan val més no comentar res, però també com Patan val molt la pena visitar-lo. Per últim l’altre població que vam poder visitar va ser la de Nagarkot, més que un poble és un poblet que no hi ha completament res, només uns quants hotels i hostels col·locats de tal manera que si tens sort i el dia següent de ser allà et lleves amb un dia clar, tens unes vistes impressionants als Himalàies i on és pot observar molt però que molt a la llunyania i on només s’aprecia un petit punt l’Everest i el Shishapagma, aquest però es veu més clar. Nosaltres no vam tenir gaire sort i quan ens vam llevar no es veia completament res, només vam veure alguna cosa al marxar de l’hotel que estàvem, de camí cap el poble es va llevar una mica el dia i vam poder observar d’aquella manera una mica les muntanyes però poca cosa.

Com he dit al principi i em torno a repetir és un país on realment et fan donar compte que existeixen altres realitats i que no fa falta gaire per viure i ser feliç, enamorat des de el primer moment d’aquest país i de tot el que el fa.