Perú 2010

Aquest va ser el primer viatge que fèiem només amb la motxilla i el bitllet d’avió, i amb el camí Inca reservat des de casa, sinó no hi ha manera de poder-lo fer. Era un somni que tenia L’Ursu, poder veure Macchupicchu i conèixer aquest país.

Vam volar cap a Lima i d’aquí cap a Cuzco, sense visitar la capital, una experiència que no et recomanen molt, no la de no visitar Lima, sinó la d’anar des de Lima a Cuzco directament, ja que passes d’estar a una alçada de gairebé 0 metres sobre el nivell del mar a més de 3000 metres sense aclimatar-te i això et pot passar factura. L’Ursu es va passar els dos primers dies a Cuzco sense poder dormir, suposem que pel mal d’alçada. Per molt que et diguin que facis te de coca o que en masteguis, o te’n fots en grans dosis i vas col·locat tot el dia o em sembla que de poc et serveix. Per qui no sàpiga això de la coca, serveix per el mal d’alçada, els nadius els veus tot el dia amb la boca plena de fulles de coca, sobretot els més vells, ves a saber si no estan més que enganxats… 😀

Després d’estar un parell de dies a Cuzco i fer algunes visites com la de Sacsahuamán, que són unes runes Inques que hi ha just a sobre de la ciutat on ben aprop hi ha un símil del Cristo Redentor de Río de Janeiro. Durant un parell de dies vam recórrer tot el Valle Sagrado que no era sagrat pels Déus sinó perquè la terra era fèrtil i generava vida. Urubamba i Ollantaytambo va resultar una experiència fascinant, va ser una iniciació a les runes inques que després ens acompanyarien la resta del viatge.

Vam emprendre el camí cap al kilòmetre 82 de la via ferroviària de Piscacucho on comença el camí Inca. Camí que feien fa uns 500 anys per arribar a Macchupicchu. L’única manera de poder fer el camí Inca és reservant-lo uns quants mesos abans, només deixen entrar al dia 250 persones juntament amb el seus guies i els portejadors, i no hi ha manera de fer-lo per lliure, o vas amb una empresa amb tot organitzat o oblida’t d’entrar-hi. Antigament si que es podia fer per lliure però al veure que tot quedava fet un desastre per l’incivisme de la gent; van prendre la gran i encertada decisió de prohibir l’entrada per lliure i obligar-lo a fer amb gent del país. Això és una bona manera de fer turisme responsable i de proximitat, al menys això és el que et venen doncs sembla ser que només determinades empreses tenen el privilegi i no està clar què passa amb els portejadors. Tot el que entra al camí ha de tornar a sortir i realment és d’agrair, perquè no veus res de brossa al llarg del camí.

El camí Inca fins a Macchupicchu a peu te’l fas teu en aproximadament quatre dies. L’últim dia et lleves ben d’hora ben d’hora i amb sort si ets una fletxa; pots ser el primer en arribar a la porta del Sol (Inti Punku) i als teus peus tens la primera vista de l’espectacularitat del Macchupicchu sense ningú doncs encara no s’ha obert el santuari als turistes. Al cap d’uns minuts caminant arribes a la ciutadela. Abans però d’arribar-hi, al llarg de tot el camí et vas trobant una gran suma de restes Inques. També el segon dia arribes a pujar a més de 4000 metres, però de totes maneres no és gens dur. Creiem que és la millor manera i la més espectacular d’arribar a Macchupicchu gràcies als impressionants paisatges que t’envolten cada dia que estàs allà. L’altre manera és anant amb autocar des de Aguas Calientes i tothom és lliure de fer el que vol però perd una mica l’encant que té estar quatre dies caminant i de cop i volta, trobar-te sol o molt ben acompanyat, encara que només sigui un petit instant a la porta del Sol, veient Macchupicchu sense ningú i amb tota la seva grandesa. O descobrint unes runes que gairebé ningú visita i sentint-te explorador o jugar a ser un Inca. També té el seu encant fruir dels portejadors, que t’expliquen històries i et facilitin receptes d’una cuina màgica amb arrels preincaiques que encara perduren avui en dia.

Un cop vista la majestuositat de Macchupicchu, baixes al poble de Aguas Calientes amb autobús o a peu. Nosaltres, molt espavilats, vam optar per la segona opció i la baixada no va ser indiferent, 40ºC a l’ombra i carregats com dos mules, apaaaaaliiii!!! Un cop a Aguas Calientes, vam beure una coca-cola tirats a la gespa i vam fer una volta. Després vam anar al mercat i a les termes que donen nom al poble. Almenys vam ficar els peus en remull i vam rentar-nos… que 4 dies…

Un cop de retorn a Cuzco, vam aprofitar per comprar bitllets per anar cap a Nazca amb la companyia Cruz del Sur. Sempre és millor comprar els bitllets amb la mateixa companyia directament a l’estació d’autobusos, sinó des de les diferents agències que hi ha per la ciutat, sempre et surt molt més car.

Després d’una gran quantitat d’hores a dins de l’autocar hi havent fet uns 800 o 900 kilòmetres (sort que et donen el sopar, manta, coixí i et van posant pel·lícules) arribes a Nazca. És una ciutat que no t’inspira molta confiança. Aquí el més típic és anar a l’aeroport i sobrevolar les línies, però si no tens 120$ per persona i has encarregat el vol al menys amb un parell de dies d’antelació; la millor opció és agafar un bus local per 2 Soles que et deixa al mirador de les línies, situat enmig del desert. Vam pagar 2 Soles més i vam poder observar un parell de les famoses línies des de les alçades. Un cop vistes et toca tornar a esperar enmig del no res que passi un altre bus en direcció a Ica, el nostre següent destí.

A Ica vam poder voltar una mica i gestionar el nostre següent destí el mateix dia: Islas Ballestas. Quan vam arribar-hi ens vam sorprendre molt, ens vam trobar en un poble pesquer tranquil i del tot diferent al que havíem vist fins aleshores. Islas Ballestas és una reserva natural que es coneix com les petites Galápagos dels pobres. S’hi pot observar des de lleons marins, pingüins, pelicans, i mil i una espècies diferents d’ocells 😀 Vam fruir d’un parell de dies de postes de sol, tranquil·litat, bons aliments, molts animals i gent autèntica.

Després d’haver gaudit d’aquest increïble lloc i d’haver menjat plats típics de la zona, la nostra següent parada després de 800 kilòmetres més d’autocar va ser Arequipa. En aquesta ciutat vam poder visitar a la mòmia Juanita, una mòmia d’una nena que va morir a la zona dels volcans a l’època dels Inques. Un altre lloc que et venen i que et diuen que val molt la pena visitar és un convent de Santa Catalina. A nosaltres no ens va agradar gens i a més a més ens van fotre una clavada que ens vam sentir estafats. Vam visitar el casc antic al nostre ritme, és a dir, temps de fer gairebé tota la ciutat tres cops hehe. Una excursió típica a prop d’aquesta ciutat es anar al Cañon del Colca i a veure el vol del condor, cosa que vam fer després que ens en diguessin meravelles. Val a dir que ens va decepcionar força, el condor el vam veure com si fos un petit punt negre a l’infinit. Del Cañon només dir que Cabanaconde és un lloc tranquil però per molt que t’agradi caminar no val gens la pena ja que el que fas és baixar més de 1000 metres de desnivell i arribar enlloc, anar a l’oasi que ells anomenen així. D’aquest lloc en pots fruir ben poc perquè hi arribes de nit i al dia següent tornes a pujar una altra vegada els més de 1000 metres de desnivell del dia anterior. A nosaltres ens agraden les matades esportivament parlant i ja us podem assegurar que això en va ser una!!! Enmig del camí ens va amenitzar la Mari Cruz, una nena habituada als turistes 🙂 Un cop a Chivay vam anar a les termes d’aigua calenta i vam poder estovar els peus hehehehe

El nostre següent destí abans de tornar cap a Cuzco per agafar l’avió de retorn, va ser Puno, on es troba el llac Titicaca. La nostra sorpresa després d’un altre llarg viatge va ser trobar-nos enmig d’una manifestació amb les carreteres tallades amb rocs, tot perquè tenien un polític corrupte (a veure si n’aprenem no?). Després d’unes hores esperant si allò s’arreglava, la decisió de tots els que anàvem dins l’autocar i altres autocars va ser la d’agafar cadascú les seves maletes i marxar caminant entremig dels manifestants cap a la ciutat. La nostra decisió va ser arribar a Puno i anar directes a l’estació d’autobusos per agafar el primer que marxés cap a Cuzco doncs ningú sabia quants dies podia durar la manifestació i nosaltres teníem l’avió de retorn cap a casa tres dies més tard. Per sort vam trobar un bus que sortia a les dotze de la nit, encara que tampoc ens ho podien assegurar. La última aventura en aquella ciutat després d’unes hores d’estada va ser tornar a creuar pel mig dels manifestants i les seves fogueres a crits de gringos fins arribar al bus que ens duria de nou a Cuzco.

Al retornar a Cuzco, vam decidir anar a veure tot allò que encara no havíem vist de la ciutat. A l’oficina de turisme de la mateixa ciutat venen uns tiquets que et serveixen per entrar a tots els museus i restes inques que hi ha pels voltants. Així vam acabar de fer el turista la resta de dies que vam tenir fins que no vam tornar capa casa.

Perú va ser una gran experiència en tots els sentits. Aquest viatge ens va permetre veure que ens sabíem espavilar prou bé, tant en els bons moments com en els dolents, sense dependre de ningú, encara que estiguéssim a l’altre punta del món. Alhora ens va comportar començar a conèixer gent d’altres cultures i d’altres racons del món, com en William el nostre guia durant el camí a Macchupicchu, els nostres portejadors, gent autèntica del país que ens van explicar les seves vivències i les seves inquietuds, o en Geerd i la Sara amb qui encara tenim contacte i moltes altres persones que sempre seran part del camí.