Bogotá, game over!

Arribem a Bogotá després d’un bon viacrucis en bus des de Santa Marta. Hem passat gairebé 24 hores tancats aquí a dins. Només vam parar un cop anit perquè els conductors sopessin. Nosaltres vam aprofitar per estirar les cames i prendre un tinto. Les hores han anat passant més o menys fins que s’ha fet de dia. A partir de llavors, no us volem enganyar, la cosa s’ha anat complicant perquè hem arribat unes quantes hores més tard del previst i tot i que els nivells de paciència han augmentat, no estem al nivell dels colombians 😀

Comença el compte enrere!

El matí següent d’haver visitat el cementiri més surrealista que mai hem vist, esmorzem i iniciem un nou periple per creuar la frontera amb Colombia. Així doncs, anem fins a la plaça i pugem a la furgoneta que en poc més de quinze minuts ens deixa a la mateixa frontera, la de Rumichaca.

De Puno a Lima!

Avui comencem el retorn cap a Perú però per tal que no sigui tant llarg el trajecte; pararem a Copacabana i des d’allà, decidirem si parem a Puno o a Cusco per fer el recorregut menys pesat. La idea és tornar a Lima de nou. Així que agafem un bus a primera hora del matí des de l’estació de La Paz i en unes tres hores arribem a Copacabana.

El mal de altura existe!

Viajar a la Sur América no amazónica presenta el riesgo de Mal de Altura, enfermedad que aparece cuando superamos los 2500m de altura. Debemos tener en cuenta que en este continente, hay ciudades que superan los tres mil metros. Por ejemplo, La Paz (Bolivia) está a una media de 3500m de altura y Cusco (Perú) está a 3400m!!! El Mal de Altura tomará diferentes nombres dependiendo de dónde nos encontremos; así pues en Bolivia se le llama Sorojchi, en Perú y Ecuador Soroche, en Argentina y creo que en Chile, Apunamiento y en Colombia se le llama Yeyo. Para gustos, colores!!!

Un cúmul d’experiències viscudes a Potosí

Després d’esmorzar i amb el dia mig tapat, anem cap a l’estació de busos de Sucre, avui marxem cap a Potosí i en tenim moltes ganes. No sabem ben bé què ens trobarem però la història concentrada en aquest lloc, ens atreu moltíssim, així que cap allà anem!

Només arribar a l’estació, una cholita (no és res despectiu, és com s’anomena a les dones que vesteixen de manera tradicional) ve corrent i ens diu que per 20Bs, surt el bus ara mateix! Comencem a córrer tots tres carrer avall perquè no marxi el nostre transport. El camí passa tranquil, per paisatges llunars, muntanyes molt altes, cactus per tot arreu i rius, que ara van completament secs. Fa sol i els raigs passen pel vidre fins que arriben a la nostra cara. Aquesta calor no és habitual ni als busos en aquest país, així que aprofitem i ens quedem mig adormits.