De Cameron Highlands a Taman Negara

A Malàisia l’aigua no ens deixa si és que algun dia ens va deixar a Koh Tao hehehe Portem un mes sencer veient ploure i res d’una estoneta i prou… Ja no tenim ni coloret 😦 Volíem anar cap a la platja però les previsions meteorològiques no són gens esperançadores i ploure per ploure, anem cap a la muntanya.

A Cameron Highlands ja vam ser-hi fa uns anys i recordem aquest lloc com un paradís fresquet. En general tot el país és d’un verd intens però aquí que els matins són assolellats i les tardes plujoses, el verd encara es torna més viu.

Ordesa, paratge de somni ben aprop de casa

Sortim de casa un dissabte al vespre sense saber massa bé què farem. Tirem cap Broto i Bujaruelo; una zona que tenim força pentinada perquè hi hem passat molts dies fent descensos de barrancs.

Dormim a l’aparcament del Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido. En principi no s’hi pot pernoctar però la veritat és que els vehicles s’hi compten a desenes. Fa força fresca i la nit s’espera gelada. Nosaltres anem equipats mitjanament però encara hem vist gent més precària que dorm directament al cotxe estirant el seients. Això de dormir a la furgo equipada al nostre estil sembla que és de privilegiats 😀 Sopem i fem un cafè amb llet. La veritat és que amb el fred que fa, s’agraeix moltíssim i sempre va bé abans de ficar-se a dormir.

Surrey Hills, un espai per descobrir poc a poc

Nosaltres vivim a Surrey (es pronuncia saaguei!!!) i per aquí tenim un espai natural molt xulo, les Surrey Hills. La veritat és que aquí de muntanyes ni una però hi ha alguns turons i podem aprofitar per caminar perquè els paisatges són molt verds i esquitxats de poblets amb cases de conte.

De moment ens és força complicat coincidir però quan podem, sortim a explorar la zona. Normalment sortim pels voltants del riu Wey, un afluent del Tàmesis. Aquest indret ens regala calma, un espai per fer esport i per fer unes fotos impressionants!!! Per cert, a Guildford va morir Lewis Carroll, potser així pel nom no us sona però és l’escriptor d'”Alícia al país de les meravelles” i aquí hi ha la seva tomba. Ara m’ha vingut al cap perquè quan anem cap al Wey river, hi ha una placa que explica una mica la història de l’Alícia. Aquest senyor també va ser acusat de ser el famós Jack el Destripador, però qui sap…

El Congost del Mu, un petit gran racó

Durant la setmana l’Úrsula havia vist a l’Espai Terra -el programa dels migdies a TV3- que relativament aprop de casa, teníem un lloc per estirar les cames força especial i després de decidir quina seria l’activitat del cap de setmana, vam triar aquest racó, el Congost del Mu.

Aquest indret natural està situat a la població d’Alòs de Balaguer, un poble d’aquells ben perduts de camí cap al nord i agafant alguns desviaments previs. Aquest poble és petit, d’estil medieval i encara manté el seu castell d’origen àrab ben decadent al capdamunt d’un turó.

El Congost de Mon-rebei, entre Catalunya i Aragó

Ens llevem ben aviat perquè ja fa uns dies que estem força activats. Des que havíem arribat a casa, havíem fet més aviat poca cosa perquè va ser arribar i moldre. L’Úrsula va aplicar per una feina al Regne Unit per provar-ho i la cosa va sortir rodona; en menys de 24 hores ja l’havien trucat i havia passat la primera entrevista telefònica. A partir d’aquí va començar un viacrucis d’entrevistes, preparar paperassa i trucades que ha acabat molt bé però això és ja una altra història que us explicarem més endavant…