Cafè, hisendes i un verd intens

Marxem de Cali a mig matí i fins el vespre no arribem a Salento, al vell mig de la zona cafetera. No sabem com, però aquí no hi ha manera de que els busos vagin a l’hora i això fa que no puguem anar amb la calma que ens caracteritza. Com ve essent habitual, hem de buscar algun lloc per dormir amb presses. A més, tots els llocs que sabíem a bon preu estan plens, ja és de nit i això és molt més turístic del que pensàvem 😦 Ens quedem en una casa particular que ofereix habitacions a un preu raonable però l’endemà marxarem, aquí atenen segons la classe social i no ens fot gens de gràcia.

Salento a priori, ens sembla un poble preciós i molt turístic. De camí, hem vist que els voltants estan coberts de verd, una manta d’aquest color cobreix les valls del voltant. El lloc sembla increïble però demà ja explorarem amb calma.

Ens trobem enmig de les festes de la patrona del poble i mentre fem una arepa en una parada de carrer, passa la processó a tope d’afluència.

El matí següent, acabat d’esmorzar, en Marc surt a buscar algun altre hostal i acabem al Sol y Luna. Allà ens trobem uns nois de Málaga i Cádiz i ens diuen que allà s’hi està molt bé!

El nostre allotjament està una mica apartat del centre i ja ens va bé perquè sí, hem comprovat que Salento és màgic però excessivament turístic doncs aquest petit poble és el punt d’inici d’algunes famoses visites de la zona.

Els carrers són petits i colorits, els balcons i façanes són d’estil paisa. Realment a nosaltres ens recorden a l’època colonial però amb múltiples colors que donen vida a aquest indret. A Salento hi ha la plaça principal on es concentren restaurants, algun allotjament i botigues de souvenirs i la Calle Real, el carrer que puja fins al mirador i segueix la mateixa línia de comerços que la plaça.

Pels carrers del poble encara es poden veure els típics colombians de les hisenda vestits amb ponxos, botes altes i barrets. Un altre somni fet realitat. A vegades, viatjar sense expectatives fa que qualsevol cosa sigui significativa i això és el que ha passat a Colombia.

Així que ens instal·lem, dinem allà mateix en un espai d’immensa tranquil·litat acompanyats per una família de gossos de la raça rough collie o per entendre’ns, la de la famosa Lassie!

Havent dinat marxem cap a la Hisenda de Don Elías. una hisenda cafetera colombiana 🙂 Sempre havia vist novel·les d’aquelles de sobretaula de la TV1 a casa quan era petita i la majoria, parlaven de dones desgraciades de les zones cafeteres de Colombia. Doncs gairebé 25 anys després, aquí estic jejejeje

El poble de Salento pertany a l’eix cafeter del país, també anomenat triangle cafeter. Les ciutats més importants són Armenia, Manizales i Pereira i nosaltres, no passarem per cap d’elles. Hem triat petits pobles per passar els nostres dies per aquest indret, buscant calma i natura. Una part d’aquest paisatge cafeter va ser declarat el 2011 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i ens sembla del tot encertat.

Sortim sota un sol de justícia cap a la Hisenda. El paisatge verd i ple de plantes de cafè és màgic. Aquí no hi ha gairebé habitatges i les cases saltejades per les muntanyes, són petites hisendes plenes de colors que encara fan més màgic aquest indret. Anem passant per camins de sorra mentre ens creuem amb treballadors de les hisendes que van a cavall, totalment extret d’una pel·li! La gent en aquest país és molt amable i simpàtica, així que si ens trobem algú, conversa assegurada.

Després de quatre quilòmetres, arribem a la Hisenda de Don Elías. És un lloc petit i autèntic. Teniu la opció d’anar a la finca del Ocaso que és molt més professional i industrial però nosaltres preferim donar els diners al poble i als petits productors.

Passegem per les plantacions de cafè en companyia d’un polac i un suís que vam conèixer a San Pedro d’Atacama (Chile).

A Colombia el gra de cafè es va començar a cultivar al nord de Santander i durant el segle XX va ser el producte primordial per l’exportació. El clima i les alçades fan que aquesta zona sigui ideal pel cultiu del cafè. Aquí es cultiven dos tipus de cafè, l’aràbiga de fruit vermell i el colombia de fruit groc. Obrim els fruits i ens trobem amb dos o tres grans de cafè. No fa cap olor, estan enganxosos i el gust és dolç.

Un cop ho netegen, ho fiquen a assecar i un cop sec, ja es podria torrar. Torrar el cafè i assecar-lo és la part més important del procés. Com a punt important, a Colombia es queda el pitjor cafè, la majoria marxa a l’exportació i el que trobeu en supermercats del país és de força mala qualitat. Val a dir que nosaltres el trobem boníssim 🙂 Serà que feia tant de temps que no preníem un cafè com toca…

En aquesta zona, la icona més famosa és Juan Valdez, una marca de cafè representada per un pagès paisa vestit amb barret, ponxo i acompanyat per una mula, la Conchita. Per cert, podeu trobar aquest cafè en qualsevol supermercat i cafeteries de la marca arreu del país. A més, aquesta icona dóna la imatge a la Marca Cafè de Colombia; així doncs, si el cafè que compreu és realment colombià, tindrà aquest dibuix imprès.

La Hisenda de Don Elias cultiva cafè orgànic i en fa molt poca producció, com uns 400 quilos per collita. No sabem si és molt o poc però a nosaltres ens ha semblat més aviat pobra la quantitat però cal tenir en compte, que hi ha més d’una collita anual.

Després de la visita hem pres un cafè acabat de moldre i era boníssim! Gairebé no hem necessitat ni sucre i aprofitant que érem aquí, n’hem comprat una mica per ficar-nos nostàlgics a casa.

Aquesta zona cafetera és un model d’acció col·lectiva que ha permès superar circumstàncies complicades i sobreviure a un paisatge preciós però alhora, complicat i aïllat. Aquí la majoria d’agricultors són petits propietaris i aquest sistema, ha demostrar ser sostenible en termes econòmics, socials i ambientals. A més, no podem oblidar que el cafè de Colombia és dels millors del món!

L’endemà decidim anar cap a la Vall de Cocora, un altre must de la zona. Així que ens llevem d’hora i anem cap a la plaça a agafar el nostre transport cap a la Vall. Curiosament el transport que s’utilitza per aquesta zona són els Jeep Willis nord americans de la Segona Guerra Mundial.

En quaranta minuts de trajecte arribem a l’entrada de la Vall. No s’ha de pagar i arribar fins aquí ja ha estat màgic, no volem ni saber el què ens espera. Estem enamorats d’aquesta zona del país. El Willy ens deixa a la zona d’aparcament, un immens prat verd al que venen ganes de tirar-se per fer una bona migdiada i no marxar mai més.

Comencem a caminar enmig de prats verds, petits rierols, vaques que pasturen i uns quants ponts de fabricació manual que creuen el riu.

El paisatge és exòtic, sobretot perquè és el lloc on creix l’arbre nacional, la palma de cera del Quindío que pot arribar als 60 metres d’alçada. Podem dir que de moment, és un dels millors paisatges del país 🙂

A Salento estem a 1895 metres i avui, arribarem a tocar els tres mil! Seguim xino xano cap a Acaime, a 2770 metres. Aquí ens trobarem una reserva o zoo de colibrís però nosaltres no hi entrarem.

De camí, estant atents hem vist un ocell preciós, el turpial muntanyenc, groguet i espectacular!

D’anada anem per dins el bosc i el paisatge és molt agraït. Un cop arribem a Acaime, hi ha dues opcions, seguir fins a La Montaña i fer la volta sencera baixant després per la vall o girar. Totes dues opcions ens semblen encertades, l’únic que no recomanaríem a ningú es començar al revés per trobar menys gent doncs la volta al revés ha de ser dura i avorrida mentre guanyes alçada.

Un cop a Acaime, seguim cap a la Montaña. La pujada no és molt dura però sí que se’ns fa pesada. De tant en tant, ens girem i el paisatge es tenyeix de diferents tonalitats de verd.

A La Montaña hi ha un allotjament rural a 2860 metres d’alçada…

… i hem pogut gaudir d’un espectacle que no oblidarem mai, una infinitat de colibrís de diferents colors s’han passejat davant nostre deixant-nos boca badats.

A partir d’aquí, el camí se’ns fa una mica pesat fins que no arribem a la vall. La pista és lletja i tot cara avall. Per sort, quan apareixen les palmes de cera esquitxant la vall que sembla un prat, tota la pesadesa marxa de cop, ens sentim afortunats. Creiem que és una de les millors vistes de les que hem pogut gaudir fins a dia d’avui.

No sabem què us sembla a valtros però naltros, n’estem ben enamorats 🙂

Baixem fins a l’aparcament i allà ens cruspim tot el que portàvem per dinar enmig del prat on just hem arribat aquest matí. Només ens resta esperar el nostre Willy de tornada a Salento.

Al poble a banda de descansar ja no fem massa cosa més. Vaguem pels seus carrers i pugem al mirador a través de les escales que hi ha a la Calle Real. Des de dalt, a la banda del darrera, hi ha una de les millors vistes del país. Bé, almenys això diuen. Ens ha semblat espectacular.

Amb molta pena, de Salento marxem cap a Filandia, la última parada per la zona cafetera. Aquest altre poble també és petit i més turístic pels autòctons.

El paisatge, com a la veïna Salento està impregnat de valls verdes on pasturen animals i boscos espessos. A Filandia hi ha el Parc Natural de Bremen on es poden veure algunes espècies com micos udoladors i més de dues-centes espècies d’ocells 🙂

Els carrers del poble són plens d’agricultors de la zona cafetera. Es passegen com en Juan Valdez, amb ponxo i barret jejeje Filandia és envaït per balcons de colors i la seva plaça té una vida, difícil de superar.

Caminem per la ruta dels artesans al barri de San José cap al mirador de la Colina Iluminada esperant gaudir d’unes vistes d’allò més verdes. Aquí els artesans treballen el vímet i el carrer que va fins al mirador n’està ple.

Ens hem trobat el mirador en obres i a més, sospitem que s’ha de pagar. Tot i això, no volem desaprofitar la visita i ens fiquem al cementiri. A banda de ser llocs amb molta calma, visualment i estèticament són espais que trobem molt potents.

Per cert, a Filandia no som els únics turistes estrangers però gairebé i això es nota amb els preus als restaurants. Ens podem prendre el cafè amb llet a la plaça per $800!!!!

L’endemà ens decidim a caminar cap a les cascades. La senyora de la Oficina de Turisme ens ha dit que no podíem anar-hi sols, que havia de ser amb tour però els nois del nostre allotjament ens han explicat com anar-hi i ens han donat un mapa manuscrit. Primer hem caminat per la carretera i després de poc, ens hem endinsat per camins rurals que passen per finques cafeteres, camps de cultiu i prats verds immensos.

Aquí la vida passa tranquil·la i això es nota amb el tarannà de la gent. Són simpàtics, caminen poc a poc i molts d’ells, jeuen davant la seva hisenda penjant d’una hamaca. Hem caminat per corriols i corriolets i ens hem sentit del tot segurs. A més, quan hem necessitat ajuda ens l’han brindat així que res, estem enamorats de la zona cafetera 🙂

Arribem a la zona de les cascades però hem de caminar pel mig de la malesa i per unes plantacions de cafè. El propietari dels camps que hi ha per aquí ens guia però no anem massa ben preparats i a mi, només començar a baixar alguna cosa em mossega el peu. No som tan valents i decidim retrocedir. De cascades n’hem vist milers fent barranquisme i la passejada també ha pagat la pena. Ens quedem amb això.

Hem intentat arribar al Parc Natural de Bremen però hem de caminar per una carretera massa transitada i ens ha tirat endarrere la possibilitat de morir atropellats així que quan hem vist l’afluència, hem desfet el camí.

Ja només ens ha quedat deambular pels carrers del poble cercant la essència de la zona cafetera fent un bon cafè a la plaça i rematant el dia amb una bona botifarra a la brasa. Ara ja podem marxar cap a Armenia i d’aquí, aquesta mateixa nit farem via cap a Medellín!!!

Informació per altres viatgers:

Salento:

A Armènia, a la mateixa terminal, agafem el bus cap a Salento (surten cada poc) per $4000/ persona. Es tarda entre 30min i 1 hora. Us deixaran a la plaça.
El poble és minúscul, així que no patiu. És excessivament turístic, eviteu venir en caps de setmana. A nosaltres ens ha costat trobar lloc per dormir. Si veniu en cap de setmana reserveu en algun lloc com Travellerspoint.
Ens allotgem una nit a la Posada Martha Tolima. Habitació doble neta amb TV, bany compartit d’aigua calenta net i amb paper WC. Espai exterior petit. Podeu utilitzar la cuina per preparar esmorzar o fer sucs, escalfar aigua, etc. Wifi correcte. Normal però no tornaríem. $20000/ persona i nit. És una casa feta allotjament i la gent no és gaire amable a no ser que siguis gringo de veritat, volem dir ros i amb ulls blaus…
La resta de nits ens allotgem a l’Hostal Casa Sol y Luna. Lloc senzill, dormitoris de 3 o 4 persones, espais amplis exteriors, bones vistes de la vall. Roba de llit neta, tovalloles, personal molt amable. Cuina disponible amb tots els estris (la millor cuina del viatge), wifi normal. Bany compartit d’aigua calenta molt net. $18000/persona i nit. Tenen gossos, es pot acampar amb la vostra tenda. Espais comuns amplis, sala TV, menjador, etc. Repetiríem!
Els preus aquí són MOLT cars, un menú costa uns $6000, una arepa amb formatge sobre uns $1500. Hi ha un supermercat a la plaça on al matí, trobareu pa de baguette.
A la Plaça teniu algun ATM.
Anem a una Hacienda cafetera que queda a uns 4,9 km del poble. Nosaltres hi hem anat caminant però podeu anar-hi amb taxi des de la plaça, amb cavall, bici, moto, el que vulgueu. Hem anat a la Finca de Don Elías, una hacienda familiar i que fan cultiu ecològic i a petita escala (uns 400 kg per collita!). La visita ha estat personalitzada i molt atents, cafè acabat de moldre al final. Venen cafè per $11000/ 250gr. La visita costa $6000/ persona, aproximadament 1,5 hores. Just abans d’arribar us trobareu la finca del Ocaso, és més organitzat i a gran escala, costa $8000 la visita i ens han dit que el cafè és pitjor. Aneu a fer turisme responsable i cap a Don Elías! Ah! Allà també us podeu quedar a dormir.
Anem al Valle de Cocora. Des de la plaça surten jeeps (aquí anomenats willy’s) a les 6:10h, 7:30h, 9:30h, 11:30h, 14:00h i 16:00h per $3400/persona (caps de setmana i festius hi ha més freqüència). Trajecte d’uns 40 min. Sigueu puntuals perquè sinó haureu d’anar els 40 minuts penjats al darrera, molt aventurer però poc pràctic! Un cop allà, a mà dreta veureu una porta blava i només cal que comenceu a caminar fins a Acaime (una finca on pagant $5000/persona podreu veure colibrís). Des d’allà podeu tornar endarrere o fer la volta completa. Aquí hi ha uns 20 minuts de pujada fins a la Montaña (una finca) i després ja comença a baixar per prats impressionants. Si algú us recomana fer la volta al revés, no ho feu! Per l’altra banda tot és pujada i si voleu estar sols, nosaltres que no hem anat a Acaime, hem estat solets 🙂 Per tornar, podeu pagar un transport sencer ($27000) o esperar a les 15h o les 17h amb el preu de $3400/persona. Nosaltres hem fet la volta amb 3,5 hores parant per menjar, beure, fotos, etc. El temps aproximat que us diran ronda les 4-5 hores.
Des d’aquí podeu anar directament a Pereira o fins a Armenia. Hi ha diferents horaris, a Armenia moltes freqüències, a Pereira no massa.
Nosaltres de Salento marxem cap a Filandia, un poble a 15km. Hi podeu anar més o menys directament sense passar per Armenia però nosaltres hi havíem d’anar per consultar horaris i llavors vam fer Salento-Armènia ($4000) i Armenia-Filandia ($4200). Els trajectes són aprox. D’una hora cadascún.

Filandia:

Filandia és un poble petit i a la plaça teniu oficina de Turisme. No és tan turístic com Salento però aquí hi ha més turisme local.
Ens allotgem al Bidea Hostal per $21000/ persona i nit en dormitori de 6 persones net. Banys compartits d’aigua calenta nets. Cuina poc equipada i petita. Esmorzar continental ranci inclòs. Paper WC i no hi havia tovalloles. Wifi normal. Espai comú petit i sala TV minúscula. No repetiríem més que res per qualitat/preu, és el lloc més car i ni de bon tros el millor (ni esmorzar ni tracte). El local és d’un vasc però ell no hi és, ho porten viatgers.
Al poble hi ha dos supermercats on podeu comprar coses bàsiques. A la plaça teniu cafeteries amb bon cafè amb llet per $800 o botifarres a la brasa amb arepa i patata per $4000.
Des de Filandia anem cap a Armenia ($4200/ persona, 1 hora) per agafar un bus cap a Medellín. Els busos de Filandia a Armenia surten cada 30 minuts i l’últim és a les 20h del vespre. El bus d’Armenia a Medellín ens ha costat $35000/ persona i trajecte. Hi ha diversos horaris, hem sortit a les 22h i hem arribat a les 3:30h del matí. Bus còmode, gran, nou, aire condicionat a tope i WC a dins. Per sort a la Terminal de busos del Sud hi ha cafeteries obertes, llocs per seure i cap a les 7h del matí ja teniu oficina d’informació oberta.